APROXIMACIÓ A LA DIETA MEDITERRÀNIA

               

La Dieta Mediterrània, de la qual tots n’hem sentit tant a parlar d’ençà els estudis dels anys 60’s, i 80’s ha estat molt vanagloriada pels diferents cuiners, i sobretot, pels dietistes.

Inclou cinc pilars bàsics, a saber: Els llegums, les fruites i verdures, el peix, l’oli d’oliva (millor verge extra), i el vi  negre, amb moderació, que pel seu contingut en Resveratrol,  prevé l’arterioesclerosi i els infarts.

“TOTS” tenim molt clar el que representa, i en fem un orgull de pertinença, però molt pocs, per no dir ningú, la seguim al peu de la lletra. 

La dieta mediterrània per excel·lència, és una dieta pobre, en calories i també en pressupost; és per això una contradicció anar al Restaurant a fer un dinar de tres plats o quatre, cafè i licors (ja no diguem si a sobre es fuma un bon cigar “Puro”, com als antics “Sopars de Duro”,..).

Dieta Mediterrània va ser la dels espanyols de la postguerra, i també la dels italians  i grecs de després de la II Guerra Mundial; sense voler dir que les famoses “gachas” o farinetes hagi de ser la única solució. 

Els francesos sempre han anat pel seu compte, i en aquest cas, la manca de l’oli d’oliva com a principal greix per a cuinar o amanir (ells fan servir majoritàriament l’oli de cacauet i la mantega), els aparta dels beneficis de la principal font de oligoelements en greixos insaturats i pilar bàsic de la dieta mediterrània: l’oli d’oliva. També, l’excessiu consum de carns vermelles i formatge fresc els aparta d’una dieta saludable.

En aquesta publicació de receptes, vull abocar unes tradicions culinàries que entenc que son de valor per a les meves filles, entre altres persones de properes generacions.

Aquest, no pretén ser una tractat de Dietètica, si no ben lluny d’això, un receptari pràctic de receptes tradicionals, que forçosament entrarà en contradicció amb els puristes, hi afegirem tot allò que sigui del cas, fins i tot d’altres cultures.

LA PIRÀMIDE ALIMENTÀRIA.

Imatge trobada a Internet

Heus aquí de que parlàvem, una base de l’alimentació a base de fècula (blat, -pa i pasta-, arròs i altres cereals, patata i altres tubercles) seguida immediatament de les verdures, lleguminoses, fruita i fruits secs; això acompanyat de l’oli d’oliva, el vi (com a aliment), i els derivats làctics, forma la base de la dieta diària.

Pensem en una amanida, en una pizza, una coca de recapte, una col en ragôut, un arròs amb verdures, una amanida de patates, en un "empedrat" o una amanida de llenties.

 Imatge trobada a Internet


Durant molts anys, a pagès era més fàcil “matar una col” que un conill o un pollastre, que es reservaven per als dies de festa. La qüestió del vi com aliment indispensable de la dieta, te molt a veure amb el cristianisme, les misses i els monestirs. Com a grans senyors durant el feudalisme, les vinyes varen ser una part obligada del paisatge i dels conreus dels serfs; i fins i tot quan es “picava” una mica, lluny de llançar-lo, es consumia barrejat amb aigua (tradició que ens prové dels grecs, molt abans del cristianisme). 

 Imatge trobada a Internet


Les proteïnes les aportaven, bàsicament, els llegums, la llet i el formatge i els fruits secs. També els ous, encara que no cada dia. Què lluny ens estem quedant, menjant cada dia carn, peix, ous,  bolleria, xarcuteria,... no en una  ingesta, si no en gairebé totes.

Tampoc hem de ser fonamentalistes, i la barreja de ingredients com ous, sardines, seitó, botifarra, cansalada viada, i altres, amb els aliments de base, que es produeix en pizzes i  coques de recapte i diferents maneres de preparar la pasta, formen part de la nostra cultura alimentària, i també ho seran d’aquesta publicació.

Els dietistes ens diuen que menjant així, es fan millor les digestions, aportant la dosi de fibra diària recomanada, i la esperança de vida s’allarga estadísticament.

Es difícil per a un europeu del Nord, menjar cada dia les verdures  fresques i la fruita que tenim aquí en abundància, i la ingesta d’ embotits i xarcuteria en general, es torna més habitual (salsitxes, cansalada,...) però també més ous i formatges i licors destil·lats, i cervesa, majoritàriament, enlloc de vi. El pa, però, si no de blat, sí d’altres cereals més resistents al fred, com el sègol o la espelta. Encara que a l’Edat Mitja, es feien pans fins i tot de farina de faves, o de farines barrejades.