DOLÇOS

Dins aquest capítol, hem d’incloure-hi el comentari, sobretot a efectes de la dieta, tota la gran varietat de bolleria, que trobem a les fleques i als supermercats: brioxes, croissants, “xuxos” de pasta fregida, “doughnuts”, coques diverses de pasta tipus brioix, coques toves de sucre, coques farcides de nata o crema pastissera, amb fruites confitades (com la coca de Sant Joan), amb pinyons,... i també coques de llardons, coques “de vidre”  , i pastes “onflades” com el pa de pessic, magdalenes, biscuits, (amb xocolata o sense), plum cakes, brownies,  i  les pastes de full, galetes amb mantega, i demés delícies ensucrades... Que haurem de dosificar,si no prohibir.

Tot es bo amb molta moderació, y no pas cada dia. Tenim un consum de sucre que depassa de cinc vegades les quantitats recomades per la OMS. Apart dels sucres, hem de tenir en compte els greixos que hi afegeixen determinats productes.

De dolços elaborats, també n’hi ha a base de fruites,... les compotes, melmelades, “chutneys”,  que corresponen al que s’ha vingut a anomenar “esmorzar internacional”, amb mantega (o margarines diverses), torrades, té o cafè, i crema de llet o nata, amb xocolata desfeta.

D’això n’hi ha que en mengen un parell de vegades al dia, i després pretenen estar a dieta. 

Els dolços tradicionals, fets a casa, per festa major, incloïen unes pastes fregides d’ous pastats amb farina en oli d’oliva i ensucrades (amb poc sucre), aromatitzades amb anís (matafaluga i/o anís estrellat), anomenades “orelletes”, entre altres noms populars, també les famoses rosquilles de quaresma.

 La millor farina per a aquestes elaboracions, és la farina de blat dur; lluny de la flor de farina especial per a rebosteria. Podríem dir que queden més a prop d’una pizza, que d’un pastís., i per tant, no farien tant de mal.

Jo personalment, em delecto amb la xocolata, ... però no pas una xocolata qualsevol ..., una xocolata “amb llet” i greixos,... si no xocolata negra “amarga” de més del  70% de contingut de cacau, encara que per a la meva “culpa”, m’encanten els “brownies”, amb mantega, farina, nous, sucre, ous... i xocolata.

És costum molt arrelada, per exemple a Viena o a Anglaterra, afegir al consum dels dolços una tassa de cafè (o de té); això, que resulta diví al paladar, dona una patada al fetge i al pancreas, tal i com assegura en Montignac, ja que aquesta aportació de cafeïna, obliga a segregar insulina, que alhora permet de fixar els sucres en forma de greix (gran laboratori tenim al fetge).

Es per això que hauríem de desterrar aquesta pràctica, alhora que hem de reduir de forma dràstica el consum de bolleria industrial, si volem mantenir-nos en forma.